plou

que bé! han tornat els dies de les tempestes antigues. les grans tempestes perpetrades amb tots els elements. els llamps i els trons furiosos i les cortines d'iagua i la pedregada i la calma i l'arc de sant martí que des d'aquí dins només puc endevinar. descalça, m'agradaria sortir al pati per xopar-me. descalça i nua, sense aquesta ànima eixuta que em fa de faixa.
han tornat les tempestes antigues i també les llampades d'ira. m'han donat més pastilles de colors perquè em volen adormida i calma. he menjat farinetes i sopetes de llet amb galetes maria. xof xof. les pluges que han tornat

tomàs

la condemna és llarga i he baixat la guàrdia. he obeït el psiquiatra que m'ha demanat que autoritzi visites. una visita: la de tomàs. avui l'han duit. assegut a la cadira de rodes i molt envellit manté el seu posat senyorial. sé que és ell qui ha pagat la meua defensa, sé que és ell qui continua interessant-se pel meu estat, sé que és ell qui ha fet que em duguin a aquesta presó a prop de casa. he baixat la guàrdia i l'he deixat venir. la trobada ha estat freda, sense retrets, amb molt poques paraules. senyor i amb la seua bona olor de sempre, tomàs ha entrat a la sala vigilada on jo l'esperava asseguda i dutxada. què difícil mirar-lo a la cara! m'ha deixat uns llibres i uns bombons dels que sap que m'agraden. m'ha dit que està bé, que continua a dénia, que està sol, que el nostre pis continua buit, que la gent encara li demana per mi. m'ha demanat si necessit res, que ha parlat amb el director de la presó i que em pot dur pel·lícules i un televisor, i xocolatines, i que si em port com ara em deixaran estar a l'ordinador més temps, que fins i tot, em podrien deixar un portàtil per si vull escriure a la cel·la. quan se n'ha anat tenia els ulls humits i no m'ha agradat. se'n torna a dénia. no vull que plori per mi, tomàs.

hora

hi ha un poema de rafael català, que escriu molt i publica poc, un poema que es titula una hora més i que diu:

Ningú no ha sabut mai per què l'home desitja una hora més/en l'instant en què toca els seus llavis la mort, i la tenebra/ l'envolta al seu sudari de silenci.

es burla d'això, el poeta que frissa per morir i pensa que la vida dura el que ha de durar i que qualsevol pròrroga ha de resultar estèril:

No ens cal més temps per passar del no-res a l'abisme.

passió

m'agrada escoltar la música fora de temps, com avui que és pentecosta, pasqua florida, cincogema, i jo continui ancorada a les passions i a la música de mort sense redempció. és incòmode ressuscitar. t'has de vestir de blanc com una verge i et canten al·leluia. fa tres dies que plou. la humitat em fa cruixir tots els ossos vells i desgastats. les cames em fan mal i tenc una angoixa intermitent als dits de les mans. de tan rostits com els tenc quasi no endevin a teclejar les quatre idees que he tingut avui. faig per no escoltar la respiració feixuga d'aquella dona que hi ha al final del passadís. tot i els encoixinaments i les presumptes mesures de seguretat, els seus udols m'han piconat tota la nit. diu que la maten, que la maten. que homes vermells l'han vinguda a cercar i que la mataran. tal vegada la nit que ve...

persona

qui és la persona? la primera, la segona o la tercera. la persona plural. la persona singular. persona que és i que cerca. que pren pastilles i fa el ridícul de les paraules apagades. no hi ha opció. algú ha tapat amb cel·lo el trau de les monedes i l'autòmata ha deixat de ballar la contradansa. flexiona les cames i s'ajeu. amb els ulls tancats perceb la caritat de la mirada de l'altra, de la persona que no és ni la primera ni la segona ni la tercera.