dissabte

mcewan va omplir un parell de centenars de pàgines contant el que li va ocórrer un dissabte que no es presentava gens emocionant. una novel·la llarga i espessa. per a mi, els dissabtes sempre han estat blaus i han fet olor d'herbasana i de sabates noves. avui sé que és dissabte perquè ho he vist a la menxeta del diari. he vist el suplement de llibres i li he girat l'esquena.
tenc la boca pastosa. el suplement alimentari que encara m'administren, carregat de calories i de proteïnes, m'embafa. també m'embafa la música que em posen aquí dintre. sempre clàssica, però hortera o suada. ara els ha agafat la mania de fer-me escoltar el nesum dorma. el fil musical el vomita en totes les versions possibles. jo el preferesc en la de jaume aragall, que és molt brillant i menys ampulosa que la de domingo. la de pavarotti és un pastís. turandot m'agrada, però no la vulgarització de l'ària de tenor. es veu que el director creu que això és el que es porta ara. amb tot, ahir em va sorprendre amb la missa de santa cecília. per què em posen música?
la música, les pastilles de colors, els encoixinats de l'habitació, la retxa de sol, el ventet que bufa avui, les visites a la sala d'ordinadors. totes aquestes coses són regals, em diuen ells. per bon comportament.
avui és dissabte. un altre dia que passaré tancada. un altre dia va.