dimecres, 21 de gener de 2009

tempesta

ha tornat la tempesta i l'agonia. les coces dels cavalls desbocats que corren lliures dins el meu cervell. m'han tingut m0lts dies tancada en silenci i a les fosques. va venir en tomàs i ell va dur la pluja i el vent i els mals averanys. en tomàs és fred i no sé perquè ve a veure'm. aquesta puta educació cristiana que li van donar, que ens van donar a tots per a inculpar-nos el sentiment de culpa. malaltissa i envejosa. hi havia llibres dins el sobre i un jersei de llana i uns peücs nous perquè sap que tenc els peus freds. ell no té fred. ell té les cames tapades amb una manta de llana anglesa. són de goma les seues cames. tot ell és un ninot de goma traslladat amunt i avall pel xofer i la infermera. després de'n tomàs ca començar la tempesta. la descomposició. la pèrdua de la noció. el temps, l'espai, tot era d'arena de rellotge que s'escolava cap al centre de la terra. cap a l'infern. sense temps per a purgar les culpes. l'infern, el meu infern, és negre. no us cregueu aquells que us diguin que és vermell. I no fa olor de sofre. el meu infern fa olor de vòmit i de lleixiu. el meu infern som jo.