virus

tenc un virus. sense detalls, un virus que em té reclosa (més encara) i m'impedeix odiar amb tanta intensitat com ho faig cada dia. tenc un virus que m'afebleix. és com si algú m'hagués declarat la guerra per dins.

olors

aquesta presó fa pudor de lleixiu. mai no he sentit l'olor que diuen que és dolça d'un nadó. no record l'olor del brou del dia de nadal. el perfum de les roses queda molt lluny a la meua memòria. he oblidat la sentor del metro a l'hora punta. la meua ànima put de buidor.

platja

platja d'hivern, deserta, oferent. platja d'aigua gruixada, rica de placton oferent de sèrum. platja insubmissa. conta contes, la platja, protagonista d'històries òrfenes. platja d'hivern, deserta, rica, insubmissa i ventosa. platja blava, verda i groga. platja blava. lloc d'arribada del meu naufragi. platja impossible.

miserables

miserables són els dies de mel que dius que vas passar amb mi. miserables són els llibres de poesia que em fas arribar i les notes que em gargoteges a les targes esgrogueïdes del despatx d'advocats tancat per jubilació. tu has tornat a la mar, a l'hivern de la marina, a la llar de foc i als records dels teus avantpassats que són els teus records, però no els meus. tu tornes a la mar, i jo torn a l'infern, al tren, a l'accident, als retalls de diari, a la banda de música del funeral. un somni cada dia. un malson cada dia. una mort cada dia. miserables són els dies de mel que dius que vas passar amb mi. miserable és cada dia que no em mor.

lladre

m'han contat la història d'un lladre de bicicletes grogues que no surt a cap pel·lícula de nou realisme italià de postguerra ni de depressió. el lladre de bicicletes grogues navega pel centre de la ciutat i rebenta cadenats. no mata, encara, el lladre de bicicletes que sempre du una bossa bandolera plena de llibres nous i vells. el lladre de bicicletes també roba llibres als grans magatzems. ha afinat un sistema tan poc sofisticat que consisteix a entrar al servei i desferrar-los les etiquetes magnètiques abans de posar-los dins la bandolera. desenes d'etiquetes magnètiques dels grans magatzems corren per les clavagueres de la gran ciutat. la casa del lladre és plena de bicicletes grogues i de llibres furtats.

nadal

diuen nadal i fliten els vides amb una substànica blanca que dibuixa siluetes. els reis de l'orient, el pare noel, un avet. tot molt llefiscós com ho és cada dia aquí dins. no posen garlandes, no, que diuen que ens podríem lesionar. que ens penjarem, pensen. que els agredirem, temen. aquest és tot el nadal que tenim: siluetes d'objectes tan inanimats com nosaltres estampades als vidres.

gestos

gesticules histriònic i navegues emmig de les baves. jauràs dins la merda de les teues idees foradades. ells et riuran les gràcies però et faràs vell. la pell se t'omplirà tota de costeres i pústules purul·lentes. i ja no tiuran. i tu, histriònic, ploraràs llàgrimes seques i desitjaràs tornar arrere. desitjaràs no haver nascut.

anys

la donota que em vigila m'ha dit que aviat farà dos anys que sóc aquí dins. que em queden dos anys menys de condemna. no l'acabaré la condemna: ella m'acabarà a mi. avui ha plogut, amb ràbia, amb ferro. ha plogut i encara plou i demà plourà encara. els patis estan deserts. la sala dels ordinadors és plena d'internes. presidiàries i bojes com jo. aprenen un ofici, diuen. a mi només em deixen venir quan no ho ha ningú. oficialment m'han aixecat el càstic d'aïllament, però continui sense relacionar-me amb ningú. hi ha la dona dels guants aquí dins i dues vigilantes a fora. els faig por.

pudent

paó pudent: imbècil i ignorant. llàtzer cec. arbre tort. ànima de floridura. et toc i m'embrut. et mir i em mareig, paó pudent imbècil i ignorant. avui surts als diaris amb les mans miserioses, amb els ulls clucs. fas mal. no m'agrades.

temps

tot aquest temps i totes aquestes absències les he passades dins un volcà.
he necessitat molta ajuda perquè la digestió ha estat difícil.
tot aquest temps i totes aquestes absències les he passades dins un silenci invisible, embolicada dins una mantellina feta d'odi i de paper de vidre.
no sé si me n'he sortit.
torn a tenir paraules.
torn a tenir veu, però em sembla que encara som transparent.
som sense ser, sense poder ser tocada, sense poder ser vista.
no sé com expressar que fa temps que no control el temps que passa sense nomenar la paraula temps.
aquest és el concepte: sé qui sóc, sé que vaig fer. sé que mai més no sortiré d'aquesta gàbia en què m'han tancat.
sé, també, que no és fácil tornar a entrar dins un relat quan voluntàriament n'has sortit.
no et poden perdonar si has matat una persona, si has obert la panxa a un gos i l'has omplert de pedres.
ja no bec alcohol, però encara sóc una borratxa.
ja no em vull morir, però encara sóc una suïcida.
torn a llegir poesia: llibres que em du Tomàs.
Tomàs i la seua vellesa digna.
Tomàs i la seua cadira de rodes, que és la meua cadira de rodes.
em deixen veure la televisió: sé de canvis globals i de crisis econòmiques.
sé, sóc, mir, llegesc i celebr.

transparent

ningú no et veu però ningú no et cerca.
no ets ningú per ningú i tothom
diu qui és ningú per ser algú?
no et veuen, no et cerquen.
ets, com la mar, transparent.

gràcies

de part d'una amiga:

gràcies.


http://www.lodissea.com/
http://paper.avui.cat/article/cultura/143549/cent/lectors/premien/esperanca/camps.html
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/110947
http://www.ultimahora.es/menorca/segunda-me.dba?3589+2010+451788
http://tirantalcap.blogspot.com/


gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies

fum

ja ha arribat el senyal de fum. només puc somriure.

encara

encara esperes aquell demà que no arriba mai, que sempre és ahir. no arriben els senyals de fum ni les besades amb pipius. sembla que el temps s'escursa, que les forces t'abandonaran i les cames et faran figa. no arriba demà. no arriba

serp

la serp de la pluja ha vingut a escanyar-me. la serp de la pluja i de les llàgrimes i del mal de l'ànima. no el penediment. no la negació ni les arrugues de tortuga. la serp de la pluja ha fet un ou.

llamp

fantàstic el llamp que m'ha deixat a les fosques. meravellosa tempesta que desferma una rissaga a les meues venes. navegaré dins la galerna i enrocaré a les seques del teu miracle.

pluja

ha vingut tomàs i m'ha dut la pluja de setembre. la mateixa pluja de tots els setembres, i un poemari de cesar vallejo. i, desgraciadamente, / el dolor crece en el mundo a cada rato, / crece a treinta minutos por segundo, paso a paso,/ y la naturaleza del dolor, es el dolor dos veces / y la condición del martirio, carnívora voraz, / es el dolor dos veces / y la función de la hierba purísima, el dolor / dos veces/ y el bien de ser, dolemos doblemente.

diumenge

diumenge de setembre. un clàssic de la decadència. dies curts. calor estreta. vida minvant.

bordar

ha bordat tota la nit, el gos del vigilant. l'imagin, el veig, amb les genives vermelles i els claus esmolats. la boca salivant i la llengua fora. l'imagin, el veig, rossegant un tros de carn calenta i blanosa. i he vist l'amo: les genives vermelles i els claus esmolats rossegant un tros de carn calenta i blanosa. ha bordat tota la nit el vigilant del gos.

senyals

no arriben els senyals de fum que et vaig demanar. ja sé que és massa prest, que encara hi ha molts trens a l'andana. l'estiu s'ha mort però la tardor no vol arribar. aquí dins on em tenen reclosa cada dia és igual, cada capespre, cada matí. sempre igual. les mateixes pastilles. els mateixos àpats. els mateixos vigilants. la sang espessa i lenta i les idees confuses. no sé si els sabré interpretar els senyals de fum quan arribin.

espera

es fa llarg esperar cada dia. es fa llarg quan saps que rebras notícies. i vols demà però encara és ahir. es fa llarg esperar notícies que vindran i seran bones o seran dolentes. esperar notícies. contemplar el telèfon. es fa llarg esperar cada dia. pesats, són ells que no diuen res

fractura

em sembla que aquest trencament d'un òs de la mà és alguna cosa més que una fractura. em sembla que el guix tot sol no el podrà arreglar.

xifres

quaranta-cinc escrivents fent jocs de paraules salvatges. vuitanta-cinc esclaves fent llaminadures insondables a la pell dels desahuciats. vint-i-cinc fillets malcriats jugant amb les meduses escadusseres. trenta-quatre enamorats prpotents comprant un ramell a les floristes tristes. noranta-quatre dies sense veure't i quatre faltes d'ortografia.
quin mal.

venècia

els regalims de tint barat. la calor humida del mes d'agost. el desig dels cossos prohibits. l'alè que no puja. la pesta. la platja. els tendals. les prohibicios. el cel entelat. els cossos perfectes. els crits innocents. la música insinuada. el perill. el vaixell que s'enfonsa. la ment inabastable i les paraules brutes a venècia. la mort.

escarni

m'ha vingut amb un retall de premsa una de les funcionàries. jas! m'ha dit, divendres que ve hi haurà un eclipsi de sol i tu no el podràs veure. no pots anar-te'n a rússia o més al nord, a escandinàvia, per a transformar-te i començar a fer endemeses. l'escarni és el que més mal em fa d'estar aquí dins, i ells ho saben. l'escarni violent i insaciable, ple de punxes i filferros. no he acabat de llegir l'article de l'eclipsi, que serà complet i durarà poc més de dos minuts. suficient. sí.

sirenes

els cants de les sirenes ja no enganen ningú. m'amenaces amb l'àngel de la trompeta i jo esclat en una rialla vermella. em saps estèril i corres darrere l'ase de les pilotes. les píndoles de color de rosa i les de color blau, i el xarop i la injecció setmanal són el meu contacte amb la realitat. la resta són grinyols desafinats de sirenes calbes i obesses amb la coa escatada.

i

i què volen que els conti avui que hi ha rissaga?
i què volen que els digui de mi?
que sobreviscut a
que no tenc ganes de
que s'han mort els plaers
que he llenegat pel verdet del cervell aspre i les abelles m'han ajudat a volar fins els ennivolats blancs de la pantalla inexperta de windows

words

"you have a charming way with words. write a letter this week".
la funcionària dels diumenges fa anys, avui. la setmana passada va tornar de nova york i va dur unes galetes xineses horribles. venen dins una bossa de plàstic transparent, tenen forma de macarró i a dins amaguen un paperet amb una frase sorpresa. la que he copiat aquí dalt és la que m'ha tocat a mi.

ca

he somniat un ca. un malson, és clar. no m'agraden els cans ni els animals domèstics. els mataria tots. vaig matar en melchor i a n'agnès li han sortit cabells blancs, i en tòfol ha caigut en una depressió i ha vnut la barca. he somniat un ca amb la panxa oberta plena de pedres. ha-ha-ha. m'he somniat a mi mateixa repetint el crim. i he somniat el jutjge i la cadira de rodes, i tres morts. i m'he somniat penjada. no cerqueu ni un gram de penediment.

estius

la meua tia, que em feia de mare em duia a la piscina, els estius. em comprava vestits de bany estampats amb maduixetes i poriols i m'untava tota la pell amb crema nivea. de la piscina, el que més m'agradava era l'olor de clor mesclada amb la dels entrepans dels berenars dels altres fillets. les fileres de formigues que s'enduien les restes dels entrepans. les converses sordes de la meua tia amb altres ties o mares o àvies que mai no nedaven, ni tan sols prenien el sol. no tenia mar, el nostre poble, i l'oncle treballava massa per a dur-me a la platja. així, la piscina era el meu oceà. imaginava que no hi havia voreres, entrellucava els ulls per intuïr que els marges d'aquell rectangle havien desaparegut. ara també ho faig. he canviat els vestits de bany amb poriols per un uniforme de presa, però també entretanc els ulls i intent pensar que la cel·la no té parets, que si camin més de 23 passes no toparé contra un mur encoixinat. per això mai no les faig les 23 passes, sempre m'atur a la 20 ó a la 21. així sempre hi ha un poc més de futur on caminar.

calor

el mes de juliol m'ha duit suors fredes i tremolors de cames. la medicació és potent, ho not perquè m'adorm, perquè no tenc esma de... anava a escriure no tenc esma de fer res, però és que no faig res mai. no tenc esma, així, sense especificar. així em volen, es veu. atumuada. endormiscada per la calor i les pastilles. així em tenen, amb la bateria descarregada.

castigada

he estat castigada, per dolenta. avui m'han tret de la cel·la d'aïllament. sembla una broma, això, perquè ja ho estic sempre, aïllada, jo. però es veu que allà on m'han tingut aquests dies (no sé quants) està més lluny de tot que res. enfora de les altres. enfora d'elles. enfora de mi. ja em sé la lliçó. em vaig portar malament. vaig voler arrapar una funcionària. li volia fer un set a la cara, però tenc les ungles tan curtes... com que em tenen vigilada, els que hi ha a l'altra banda van entrar a ajudar-la. em van dur a la directora i em va imposar el càstig. com a les monges. sense pati. sense ordinador on vomitar totes aquestes inconveniències que ells llegeixen amb fruïció. escriure això és com parlar per telèfon sabent que està intervingut. des d'aquí vull saludar el jutge de vigilància, el responsable dels metges i el cap de psiquiatria. hola. que us agrada això que escric avui? ja ho sé que no és gaire lluit, però després d'uns quants dies a l'ombra, què volieu? floritures? ho sent. un altre dia em sortirà millor. per cert, sé que en tomàs ha vingut a veure'm i li heu dit que estat malcriada. gràcies per tot.

ballant

hi ha la tornada d'una cançó que no em deixa en pau. no puc dormir. no puc pensar perque sempre la tenc al cap. si vens em trobaràs ballant de puntes damunt d'aquesta roca, tu per jo tornaràs loca. i les imatges d'aquesta cançó. les seques, les les peuades damunt l'arena. la platja. la mar blava i els cabells esvalotats. si vens em trobaràs ballant de puntes damunt d'aquesta roca. i em venen ganes de ballar i de beure'm la mar. em venen ganes de submergir-me per sempre. deixar-me endur per la mar gran. ho vaig pensar tantes vegades, i vaig ser tan covarda. ballant de puntes damunt d'aquesta terra. arena entre ses ungles. tu per jo tornaràs loca. és un somni recorrent. un atac de feridura permanent. totes les nits en vetla perquè ball de puntes perquè els mesos que vaig passar a aquella illa maleïda em van marcar. perquè un avió em va vomitar a un camp d'aviació humit i transparent i ja no tenia forces per continuar voltant pel món. m'hauria d'haver perdut per parís, o m'hauria d'haver mort a l'aeroport de bankok, com en vázquez montalbán. però vaig aterrar a la merda d'illa on de qualsevol fet en celebren una festa i canten i ballen. damunt d'aquesta roca. i el solstici d'estiu és una orgia de cors que bateguen al mateix ritme que els cavalls i el tambor i el fabiol. una festa que diuen ells, els d'allà, que no es pot comparar amb cap altra, i que a mi em va deixar sense respiració. aquells hi havia molts borratxos, com jo, que jo estava sempre. ballant de puntes damunt aquesta roca. tu per jo tornaràs loca. si vens.

blau

passen tan a poc a poc els dies blaus.
sense aliats i sense enemics a batre:
amb faltes d'ortografia,
amb desajustaments orgànics.
les pastilles color de rosa. els coberts de plàstic. les tovalloles de paper i el cervell d'acer innoxidable.
aquesta dona que em mira profundament i aquell guàrdia que intuesc uns metres més enllà. sempre sota sospita:
sempre sóc la dolenta de la història, l'assassina criminal.
la que reia amb el còs present.
la que s'enfotia del jutge quan li inquiria respostes a preguntes buides.
rialles obscenes per a crims redons i perfectes.
missatges xifrats perquè algú en faci la tesi.
vindrà un altre estiu sense pltaja ni cementeri.

dues

diuen que som dues, que algú ha vist na marina. la funcionària m'ha dut un retall de diari que m'ha deixat llegir davant ella i després me l'ha pres. la veritat és que la fotografia no era massa clara i no posaria la mà al foc. a més, és impossible que m'hagin, que hagin vist na marina mercadal fora d'aquestes quatre parets encoixinades. ara podria fer un parell de digressions sobre la identitat, sobre la pèrdua de la identitat dels presos bojos, d'aquells a qui un dia determinat se'ls va girar el cervell, però em fa molta vessa. podria fer un esforç i intentar recordar els estudis sobre la memòria, sobre els miralls, sobre el jo projectat... però m'estim més escriure sobre l'estiu que està a punt d'arribar. sobre les pluges i els llimacs i les tempestes que m'han encisat els darrers dies.

plou

que bé! han tornat els dies de les tempestes antigues. les grans tempestes perpetrades amb tots els elements. els llamps i els trons furiosos i les cortines d'iagua i la pedregada i la calma i l'arc de sant martí que des d'aquí dins només puc endevinar. descalça, m'agradaria sortir al pati per xopar-me. descalça i nua, sense aquesta ànima eixuta que em fa de faixa.
han tornat les tempestes antigues i també les llampades d'ira. m'han donat més pastilles de colors perquè em volen adormida i calma. he menjat farinetes i sopetes de llet amb galetes maria. xof xof. les pluges que han tornat

tomàs

la condemna és llarga i he baixat la guàrdia. he obeït el psiquiatra que m'ha demanat que autoritzi visites. una visita: la de tomàs. avui l'han duit. assegut a la cadira de rodes i molt envellit manté el seu posat senyorial. sé que és ell qui ha pagat la meua defensa, sé que és ell qui continua interessant-se pel meu estat, sé que és ell qui ha fet que em duguin a aquesta presó a prop de casa. he baixat la guàrdia i l'he deixat venir. la trobada ha estat freda, sense retrets, amb molt poques paraules. senyor i amb la seua bona olor de sempre, tomàs ha entrat a la sala vigilada on jo l'esperava asseguda i dutxada. què difícil mirar-lo a la cara! m'ha deixat uns llibres i uns bombons dels que sap que m'agraden. m'ha dit que està bé, que continua a dénia, que està sol, que el nostre pis continua buit, que la gent encara li demana per mi. m'ha demanat si necessit res, que ha parlat amb el director de la presó i que em pot dur pel·lícules i un televisor, i xocolatines, i que si em port com ara em deixaran estar a l'ordinador més temps, que fins i tot, em podrien deixar un portàtil per si vull escriure a la cel·la. quan se n'ha anat tenia els ulls humits i no m'ha agradat. se'n torna a dénia. no vull que plori per mi, tomàs.

hora

hi ha un poema de rafael català, que escriu molt i publica poc, un poema que es titula una hora més i que diu:

Ningú no ha sabut mai per què l'home desitja una hora més/en l'instant en què toca els seus llavis la mort, i la tenebra/ l'envolta al seu sudari de silenci.

es burla d'això, el poeta que frissa per morir i pensa que la vida dura el que ha de durar i que qualsevol pròrroga ha de resultar estèril:

No ens cal més temps per passar del no-res a l'abisme.

passió

m'agrada escoltar la música fora de temps, com avui que és pentecosta, pasqua florida, cincogema, i jo continui ancorada a les passions i a la música de mort sense redempció. és incòmode ressuscitar. t'has de vestir de blanc com una verge i et canten al·leluia. fa tres dies que plou. la humitat em fa cruixir tots els ossos vells i desgastats. les cames em fan mal i tenc una angoixa intermitent als dits de les mans. de tan rostits com els tenc quasi no endevin a teclejar les quatre idees que he tingut avui. faig per no escoltar la respiració feixuga d'aquella dona que hi ha al final del passadís. tot i els encoixinaments i les presumptes mesures de seguretat, els seus udols m'han piconat tota la nit. diu que la maten, que la maten. que homes vermells l'han vinguda a cercar i que la mataran. tal vegada la nit que ve...

persona

qui és la persona? la primera, la segona o la tercera. la persona plural. la persona singular. persona que és i que cerca. que pren pastilles i fa el ridícul de les paraules apagades. no hi ha opció. algú ha tapat amb cel·lo el trau de les monedes i l'autòmata ha deixat de ballar la contradansa. flexiona les cames i s'ajeu. amb els ulls tancats perceb la caritat de la mirada de l'altra, de la persona que no és ni la primera ni la segona ni la tercera.

malson

deix que la mar em banyi els peus, que m'esquitxi la cara. deix que l'arena gruixada es posi entre els dits i les ungles i em sent habitada pel mineral i el salnitre. l'arena, gruixada i marró. la mar, verda i descarada. em vol engolir, la mar. com als pobres poetes vacus. pobres escriptors eficaços i mancats de talent. el cel blau i la brisa: una condemna dins aquestes quatre parets. pressa dins les cel3les covardes. tirabuixons i costures descosides. els deus no m'acompanyen avui. sé que somnii que somnii i em vull morir. que m'enverenin. que em liquidin. que em diguin que les coses no són així. que la mar em banya els peus i m'esquitxa la cara perquè em vol seua.

guants

aquí també hi ha dones amb guants de làtex. una d'elles, potser la que no mana, m'ha dit que ho entèn que em facin oi, però que és una norma higiènica que s'ha de complir per evitar que em contagiin alguna malaltia que elles puguin patir. no reia, quan m'ho deia, ni tan sols per davall del nas.
anava a acabar, però avui ho faré més llarg.
faré punts i a part.
i contaré, per exemple, que avui és diumenge. que al pati de la presó ha plogut. que l'arròs del dinar era fred. que m'ha sortit un gra a la galta. que ja he après a descomptar els dies com aquell que desfulla una carxofa. que és la primera vegada que escric la paraula carxofa i que la X està al bell mig del mot. i puc dir, encara, que fa dies que no pens amb en tomàs. que m'han tornat els malsons.
i en un altre paràgraf afirm que sé del cert perquè l'he vist que a un racó de la cel·la hi ha un pou, i jo m'hi pos emmig i bot molt fort a veure si m'esfondr.

dia

avui fa un dia groc, com tu. un dia que és un descompte, que és un desdia, una nit, un no.

horari

a aquesta presó nova m'han canviat l'horari d'accés a la sala d'ordinadors. el matí és un bon moment, diuen. volen que escrigui molt, en aquest centre de vigilància estricta. el psiquiatre és un home molt jove amb els ulls verds i problemes d'acidesa gàstrica. no em somriu mai. m'han donat pasta de dents amb sabor a poma. a mi les pomes em fan vomitar. m'ha demanat si vull que em duguin res. llibres, m'ha dit. continuen escrivint els poetes mentre jo estic tancada, però jo vull la platja.

retxa

aprofit la darrera retxa de sol. la que entra pel finestró i creua la sala per a dipositar-se damunt el teclat. pinta una diagonal; 0okn 0okn 0okn 0okn 0okn 0okn 0okn 0okn. la barra espaiadora està a l'ombra. com jo. com sempre.

bossa

la dona dels guants de làtex m'ha dit que per fi la perdré de vista. sap que l'odii. sé que m'odia. que faci la bossa, m'ha dit, que d'un moment a l'altre em traslladaran. les sentències s'han de complir. m'ha deixat una paperina de plàstic per a posar-hi tot el que tenc. inepta! aquí, ni la roba és meua. començaré a pensar què faré amb la bossa de plàstic. he vist molt de cine, jo.

sentència

ara diuen que em canviaran de presó. m'han jutjat culpable de tres homicidis i no sé quants segles de condemna han caigut sobre mi. estralls, traïduria, premeditació, maltractament d'animals... em diu l'advocat que tomàs s'ha interessat per la sentència, que li ha dit de recórrer-la. jo només vull que em canviin de presó, que em duguin a un cau on no em posin la simfonia número 39 de mozart perquè es pensen que som una intel·lectual i que m'ha d'agradar aquesta música. detest les simfonies de mozart. que em posin rèquiems i misses solemnes. que m'inflin de pastilles. sedants, reconstituents, vitamines, calci, ferro... que m'enterrin a una presó on no tenguin tants miraments.

jutge

on era vostè el dia que van matar el gos de la senyora agnès pons? no és veritat que vostè va agafar la saca de correus i en va escampar el contingut? no és cert que vostè va agafar la motocicleta propietat de la companyia de correus i va fugir amb ella? no és veritat que vostè va utilitzar la dita motocicleta per diferents carrers i camins de la ciutat de ciutadella de menorca? i no és veritat, també que anava a una velocitat superior a la permesa al codi de circulació? no és veritat que enmig d'auesta fugida vostè va encentre un foc a una tanca de conreu? no és veritat que després de recórrer una quantitat indeterminada de quilòmetres vostè va deixar la motocicleta emmig de la carrera m-1, al quilòmetre 41 a l'alçada de l'establiment coneugt com castillo de menorca? i no és veritat que es va produir un accident on van morir tres persones? no és veritat que vostè reia i insultava els agents quan la policia li posava les manilles?
no hi ha més preguntes.

versos

la donota dels guants de làtex i la cara de fàstic m'ha dit que li han dit que em doni un sobre encoixnat com la meua cel·la. no me'l dóna: me'l tira. a dins hi ha un llibre que punxa. l'obra d'un poeta major que fa cinquanta anys i es regala una plagueta. luis garcia montero, li diuen. sense remitent, l'envelop, sé qui me l'envia, i sé que ja l'ha llegit, i que ja l'ha plorat.

Vas a ser un perdido.
No me importa.
Me parece más triste
no saber dónde estoy.

ontes

em feies ontes. que t'agradaven els meues cabells, deies. i que la fredor de la meua pell t'era acollidora, matisaves. i que estaves bé amb mi, afegies. em feies ontes quan parlaves de futur, quan alfarrassaves la collita. em feies ontes amb paraules de fil i cotó i mans curioses que m'oferien el cel. les ontes són ara cançons agres que van ser gotes de pluja que fan el ridícul quan s'esclafen contra el vidre i es trenquen la closca i moren amb mi.

cel·la

la taula, de ciment, fixe al trespòl. el banc, de fusta, clavat a terra. el llit, d'obra, clavat a la paret. el rober, amb quatre samarretes, quatre xandalls i una pinta. la porta, de ferro colat, sempre tancada. la finestra, altíssima, amb barrots. la llum, tènue i malalta. l'olor, la de la meua podridura.

gelat

no és una metàfora. hi havia gelat avui de postres. gelat d'ametlles agres amb caramel líquid i miques de xocolata. altament calòric per a una moribunda que espera un judici que no arriba mai. que no té limitada la seua llibertat de moviments. que sap qui era i no s'agrada gens. aquesta moribunda llegia poesia i feia tai txí. i viatjava i comprava tres diaris cada dia. i escrivia sobre els que escrivien. esperen que em mori per a jutjar-me culpable. esperen que em dissolgui en la desesperació de les paraules electròniques.

devastada

desvastada, estic, però em voldria veure morta. enrocada, estic, a la primera paraula d'un futur imperfecte que no arriba a ser mai present perquè jo m'he encarregat de fer-lo miques. plou, han dit, però a mi no m'han banyat les gotes infidenls de la pluja encesa d'aquesta nit. vaig voler morir i no en vaig sebre, covarda, som. què hi ha que m'aferra a la vida? no són els versos ni els poetes. ni els llibres que no llegesc per mlitància brutal. els encenalls i els advocats i l'alcohol, i els cotxes, i els accidents, són.

necessit

necessit sebre coses d'enllà les barreres d'aquest centre on m'han dut a morir. necessit llegir el darrer vers del meu poeta. necessit veure la darrera pinzellada del meu pintor. necessit escoltar la darrera rialla d'aquell fillet veí. necessit necessitar sensacions que m'ancoren al passat. si escrivís en castellà diria zopilotes i posaria lletres majúscules. necessit esvalotar el galliner covard. dormen manses, les gallines. necessit alenar.

avui

avui t'estimaria si tingués la mar. avui seria avui tot el dia i la teua pell seria la meua pell. si tingués la mar avui no pensaria en la mort ni en els morts. i tot aquest sorollo que només puc sentir jo seria mel i música. avui t'estimaria si tingués la mar, si tingués l'amor, si ens tinguéssim.

platja

som la platja. somnii la platja. em meng la platja. aquestes taques que m'han sortit a les mans m'insinuen camins poc transitats. he de controlar les necessitats ferotges que m'assolen. quaranta lladres no seran suficients per fer-me callar. cridaré perles blanques i negres. ofendré els records de les garses i seré escarabat. som platja, encara. somnii platja, encara.

dies

passen els dies de febre i jo assaig quatre llàgrimes. no em valen de res, les llàgrimes, que jo voldria bales. passen els dies de dolor i de quaresma i jo necessit els licors del combat. passen els dies i les estacions avancen cap a l'infern. els dies passen sense descordar les corretges ni les camises de força.

error

tenc mal de cap. ha plogut tota la nit. les isobares són sagetes d'aigua espessa. hi ha un error a la meua pissarra. un error. un accent. un accés. una pluja infinita de miquetes de plata que emblanquinen l'experiment. tenc mal de cap i ploc.

piles

em queden poques piles i no tenc c0bertura. ningú no m'escolta, ningó no em mira, ningú no em sent.
odii el color blanc. mir al meu voltant i no hi ha res blau. on és el blau? aquesta gent l'ha segrestat. el blanc m'esborra. em fa sorra.

terror

he sentit lladrar un ca. ja no em fan por, els cans. em fan por els crits. no l'he vista més aquella companya que em feia oi al menjador. m'han tingut aïllada una partida de dies. el ca lladrava i el meu cos era clos dins un pensament esfilagarsat. he tornat a l'habitació encoixinada. no els agrada això que escric. els vaig dir que eren uns lladres, que no tenien dret, però ells somreien. el meu advocat no ha tornat i ara diuen que em jutjaran sense escoltar-me. es veu que només em podria perjudicar, el meu testimoni. m'ofenen els seus somriures. m'ofen la duresa de la seua mirada. m'ofenen els guants de làtex i el silenci que també lladra, com el ca.

llibre

he llegit un llibre que parla d'un llibre que parla de llibres que escriuen escriptors que no escriuen.

rosa

han tornat els fantasmes. avui han dormit amb mi. cada dia dormen amb mi, aquests fills de puta que em capolen l'enteniment. i els fantasmes han dut els metges; i els metges, les infermeres; i les infermeres, les injeccions i les pastilles color de rosa que he d'engolir a pesar que em deixen condormida vint hores cada dia.

ella

ella te els cabells embullats i li falten dues dents. les que encara li queden són negres. a pesar de l'estrictitesa amb que aquí ens van rentar, bruteja un poc. el seu xandall verd, com el meu, també ha perdut el color original. està molt grossa i devora els aliments amb tanta avidesa que em fa molt d'oi, aquesta donota. hauria preferit no veure-la. encara sort que no ens deixen parlar. ella em mira i em busca una mirada que jo m'encaparrot a negar-li. aquesta és la nostra imatge: dues illes. dues boges isolades i l'olor de llexiu.

diumenge

fa dos dies que la posta de sol és vermella i pastosa. no hi ha la mar, però intuesc el ball de bastons entre els ennivolats i la llum.
he menjat pollastre rostit i patates xurres per dinar.
el director m'ha cridat al despatx per comunicar-me que s'estan acabant els temps de l'aïllament. des de demà, m'ha dit, compartiré el menjador amb unes altres dues internes. el pati, encara no. tenc curiositat per veure com són aquestes dues dones, si són joves o són velles, si són guapes o lletges, i com és la seua vida tancades aquí dins. tal vegada són sicòpates com jo. o senzillament han perdut el seny i les tenen a retxa. és probable que no ens deixin parlar. el primer contacte serà, de moment, visual. la veritat és que a mi ja m'està bé aquest aïllament tan còmode en què m'han instal·lat.

transparent

el te deum de charpentier en un enregistrament antic on, a pesar de la digitalització, s'escolten els estossegs del públic i algun zum-zum estrany. viu, molt viu, el te deum. i transparents les veus que l'interpreten.
això és el que escolt mentre em deixen escriure avui. no tenc ganes de res. la sopa de fideus d'anit em va caure malament. m'he passat la nit vomitant, però el mtetge que m'ha mirat avui matí m'ha dit que no tenc res i m'ha prescrit dieta.
quan surti d'aquí tenc sessió amb el terapeuta. també l'enganaré, avui. li contestaré el primer que se m'ocurresqui quan comenci a fer-me preguntes. la primera ja me la sé: com has passat la setmana? bé, com sempre, li diré. i després començarà a fitorar. em vol entendre, diu. per a ell no sóc una persona, sóc un cas. el més complicat de tots els que ha tingut fins ara. i per això li dedic aquest blog, aquests textos que sé que llig. sóc transparent. que no ho veus?

nit

sempre hauria de ser de nit. sempre hauria de venir una mare a dir-me: tapa't i dorm, filla. jo no en vaig tenir cap de mare que em digués bona nit. al menys no la record. es va morir, la meua mare, al tren. i el meu pare, també. jo, sempre la supervivent. sobreviure al tren, sobreviure al cotxe, sobreviure a l'alcohol. sobreviure a mi mateixa.
vull que sempre sigui fosc i que la meua mare em digui bona nit, filla. sóc injusta amb la meua tia. vull ser injusta amb la dona que em va criar. ella em deia bona nit, reina. reina no és el mateix que filla. no. reina no és amor, que és obligació i necessitat. filla sí que és amor. l'amor.
sobreviure és un càstig. sobreviure al tren i que la teua tia guardi els retalls del diari, és un martiri.
aquí dins estant no em diuen ni filla ni reina. ells voldrien dir filla de puta, però diuen senyora mercadal.
no tinc valor. vull que sempre sigui de nit. tenc una cita amb els fantasmes que em diuen vine.

gris

el gris patetisme de les mans que lleneguen damunt les cordes verges. els dits nafrats i les imatges antigues que flueixen de les notes esquinçades. trencarem el vidre perquè entri la neu. perquè l'oreneta nii a la sala, com un estigma nocturn. ah! vacus poetes. necessitats i necieses. les primeres impressions les has d'evacuar. no necessitis. no vulguis. no demanis.

ennivolat

he somniat ennivolats vermells. tu no hi eres quan et necessitava, quan em venien a cercar. sóc la culpable, jo. i tu, cavaller rovellat, trau-te la disfressa. no em parlis d'amor, ara. no em parlis d'afectes ni de fredors. on és la pluja compartida. que m'estimaves, em vas dir.

dissabte

mcewan va omplir un parell de centenars de pàgines contant el que li va ocórrer un dissabte que no es presentava gens emocionant. una novel·la llarga i espessa. per a mi, els dissabtes sempre han estat blaus i han fet olor d'herbasana i de sabates noves. avui sé que és dissabte perquè ho he vist a la menxeta del diari. he vist el suplement de llibres i li he girat l'esquena.
tenc la boca pastosa. el suplement alimentari que encara m'administren, carregat de calories i de proteïnes, m'embafa. també m'embafa la música que em posen aquí dintre. sempre clàssica, però hortera o suada. ara els ha agafat la mania de fer-me escoltar el nesum dorma. el fil musical el vomita en totes les versions possibles. jo el preferesc en la de jaume aragall, que és molt brillant i menys ampulosa que la de domingo. la de pavarotti és un pastís. turandot m'agrada, però no la vulgarització de l'ària de tenor. es veu que el director creu que això és el que es porta ara. amb tot, ahir em va sorprendre amb la missa de santa cecília. per què em posen música?
la música, les pastilles de colors, els encoixinats de l'habitació, la retxa de sol, el ventet que bufa avui, les visites a la sala d'ordinadors. totes aquestes coses són regals, em diuen ells. per bon comportament.
avui és dissabte. un altre dia que passaré tancada. un altre dia va.

barca

els qui hem nascut a la mar tenim per pàtria una barca.
aquí estant no la veig, la mar. ni la puc oldre. cada matí, quan em treuen a pasturar al pati, em regalen una retxa de sol. sol malalt de gener. sol que va i ve i juga amb els ennivolats. però el sol no em porta la mar ni la saladura ni els records antics.
a menorca tenia la mar a les portes de casa i em molestava el blau ofensiu. i em feia mal la seua còpula diària amb el sol a l'hora del crepuscle.
les borratxes. les assassines ja no tenim dret a la mar. tenim la retxa de sol i les pastilles. i l'habitació encoixinada perquè no ens lesionem. es pensen que em faré mal.
he dimitit. la barca i les emocions se'n van anar. les vaig deixar esclafades contra l'asfalt. crac.
un resum, una ferum. unes paraules desempescades del mal de cap. el cotó a la boca. l'ungla que guisca i la fulla d'afaitar que fa rodanxetes dels meus ulls. no hi és Dalí. ni el poeta tampoc no ha vingut.

suicides

és cert això que diuen dels falsos suïcides. és cert que aquells que anuncien que es mataran mai no ho fan. aquesta som jo, la falsa suïcida covarda. vaig dir que em mataria i no ho he fet. no ho he fet perquè m'agrada el patiment. el meu i el dels altres. per això vaig matar. per això no vull morir.
sadisme.
els canelobres retorcen els braços i riuen les llàgrimes vermelles.
aquesta és la meua necessitat. la de despullar-me davant d'aquesta donota dels guants. és lletja, com jo. com la odii. com.
els interrogants em vetlen les vespres. els horaris estrictes m'ajuden a no embogir. boja estic. boja sóc. tancada i vigilada.
en tomàs encara tresca. ara surt al diari perquè ja no és advocat. ara s'ha fet escriptor. escriu novel·les d'èxit. a les velleses. ha vestit de vellut la seua decrepitut física. l'entrevistadora jove el mira i ell li somriu. han pactat el silenci. no em demanis res de na marina mercadal. ella és passat. jo som passat. no som.

pastilles

ja no prenc les pastilles de color de rosa. ara només em donen les vermelles, les verdes i aquelles de color blau cel que amarguen tant quan intentes que et passin per la gola sense ferir-ne les pareds. la dona que diu que té cura de mi encara es posa els guants de làtex quan em parla. em mira i em diu que es nota que estic millor. que ja no em pengen tantes pellerenques dels braços i que faig més bona cara. per això diu que m'han llevat les pastilles de color de rosa.
m'ha visitat un advocat d'ofici. un que no he vist mai. no sé què se n'ha fet d'aquell borratxo que em volia fotre mà quan intentava preparar un judici ajornat mil vegades. ara sembla que va de bo i d'aquí a un parell de mesos m'hauré de presentar davant el tribunal que m'ha de jutjar. fa molt de temps que vaig matar tres homes i un ca, i ara n'he de retre comptes. diu l'advocat que tot el temps que he passat aquí dins ja em compta com a condemna, i que com que estic boja m'aplicaran atenuants. i diu també que no és bo que em llevin les pastilles de color de rosa, perquè això significa que estic millorant. i em poden condemnar. em condemnaran, diu. hauré de continuar a la presó de dones. i es veu que com que ara s'acosta el judici m'han tornat a deixar l'ordinador.
he estat mesos castigada sense venir aquí. em deien que era molt ofensiu tot el que escrivia. em deien el que ja sé: que som una merda d'assassina i que ara no em faci la santa i no sé quantes coses més. i m'han tingut mesos sense poder escriure res.
ja no bec. ja no prenc les pastilles de color de rosa i ja em tornen deixar utilitzar l'ordinador. és un premi diuen. i m'han dut una bossa de llibres. els he deixat a un racó de la cel·la. llegir em fa vomitar.