versos

la donota dels guants de làtex i la cara de fàstic m'ha dit que li han dit que em doni un sobre encoixnat com la meua cel·la. no me'l dóna: me'l tira. a dins hi ha un llibre que punxa. l'obra d'un poeta major que fa cinquanta anys i es regala una plagueta. luis garcia montero, li diuen. sense remitent, l'envelop, sé qui me l'envia, i sé que ja l'ha llegit, i que ja l'ha plorat.

Vas a ser un perdido.
No me importa.
Me parece más triste
no saber dónde estoy.

ontes

em feies ontes. que t'agradaven els meues cabells, deies. i que la fredor de la meua pell t'era acollidora, matisaves. i que estaves bé amb mi, afegies. em feies ontes quan parlaves de futur, quan alfarrassaves la collita. em feies ontes amb paraules de fil i cotó i mans curioses que m'oferien el cel. les ontes són ara cançons agres que van ser gotes de pluja que fan el ridícul quan s'esclafen contra el vidre i es trenquen la closca i moren amb mi.

cel·la

la taula, de ciment, fixe al trespòl. el banc, de fusta, clavat a terra. el llit, d'obra, clavat a la paret. el rober, amb quatre samarretes, quatre xandalls i una pinta. la porta, de ferro colat, sempre tancada. la finestra, altíssima, amb barrots. la llum, tènue i malalta. l'olor, la de la meua podridura.

gelat

no és una metàfora. hi havia gelat avui de postres. gelat d'ametlles agres amb caramel líquid i miques de xocolata. altament calòric per a una moribunda que espera un judici que no arriba mai. que no té limitada la seua llibertat de moviments. que sap qui era i no s'agrada gens. aquesta moribunda llegia poesia i feia tai txí. i viatjava i comprava tres diaris cada dia. i escrivia sobre els que escrivien. esperen que em mori per a jutjar-me culpable. esperen que em dissolgui en la desesperació de les paraules electròniques.

devastada

desvastada, estic, però em voldria veure morta. enrocada, estic, a la primera paraula d'un futur imperfecte que no arriba a ser mai present perquè jo m'he encarregat de fer-lo miques. plou, han dit, però a mi no m'han banyat les gotes infidenls de la pluja encesa d'aquesta nit. vaig voler morir i no en vaig sebre, covarda, som. què hi ha que m'aferra a la vida? no són els versos ni els poetes. ni els llibres que no llegesc per mlitància brutal. els encenalls i els advocats i l'alcohol, i els cotxes, i els accidents, són.

necessit

necessit sebre coses d'enllà les barreres d'aquest centre on m'han dut a morir. necessit llegir el darrer vers del meu poeta. necessit veure la darrera pinzellada del meu pintor. necessit escoltar la darrera rialla d'aquell fillet veí. necessit necessitar sensacions que m'ancoren al passat. si escrivís en castellà diria zopilotes i posaria lletres majúscules. necessit esvalotar el galliner covard. dormen manses, les gallines. necessit alenar.

avui

avui t'estimaria si tingués la mar. avui seria avui tot el dia i la teua pell seria la meua pell. si tingués la mar avui no pensaria en la mort ni en els morts. i tot aquest sorollo que només puc sentir jo seria mel i música. avui t'estimaria si tingués la mar, si tingués l'amor, si ens tinguéssim.